El
Colom de Vol Català és petit
(230-315 g), malgrat que aparenta ser més
gran pel seu pit ample i arrodonit. Té
un posat esvelt. El seu cap és petit
i lleugerament quadrat, sense arestes (“cap
en avellana”). De caràcter tranquil
i mans, però alhora molt despert i
sempre alerta al més mínim moviment.
La raça té una gran habilitat
per al vol tant solitari com en grup —tot
i que prefereix viure en grup—. Això
fa que se l’inclogui en el grup de coloms
de vol. Aquesta raça té un vol
en estol fort, fent tombs i girs amb harmonia
i sense sotragades, especialment quan és
adult. Té un alt sentit de l’orientació.
Bona criadora, es cria en grup per afavorir
el coneixement entre exemplars a l’hora
del vol. El Colom de Vol Català és
un colom seleccionat per al vol en estol i
pel disseny del seu plomatge.
El
plomatge és molt variat. Hom diu que
hi pot haver més d’un miler de
patrons, puix que a més dels colors
bàsics (i n’hi ha més
de 150 varietats) es dóna la combinació
en patrons diferents. S’admet qualsevol
combinació mentre sigui net, brillant,
i ben determinat per tot el cos. Els diferents
plomatges es divideixen en tres grans grups,
segons l’abundor i distribució
del color blanc: a) Blancatxos: blanc
de base i zones acolorides (p.e. “girat”,
“cap i cua”, “xapat”,
“mascarat”, etc.), b) Acolorits
o propis: sobre un color de base es combinen
altres colors, patrons i zones (p.e. “cap
de frare”, “enter”, “culiblanc”,
“mongí”, etc.), c) Ulls
de maduixa: que poden ser propis, ales
o cua.
El
Colom de Vol Català té un origen
molt antic; es considera que aquests coloms
van arribar al Llevant peninsular amb els
àrabs, al segle VIII. S’ha trobat
una de les varietats més emblemàtiques
d’aquest colom representada en un gravat
del segle XIII; es tractaria de la varietat
Girat, o colom de la Creu. Les primeres referències
documentals les trobem el 1613, quan Gerónimo
Cortés descriu els colors d’algunes
varietats. Aquest colom és el que,
en temps passats, va tenir més èxit
i difusió en els Països Catalans.
A través dels segles i mitjançant
encreuaments amb altres races de vol, es varen
anar obtenint una immensa varietat i gamma
de colors. No obstant, en els anys posteriors
a la Guerra Civil Espanyola, i per tot un
seguit de diferents motius, ratllà
en el llindar de l’extinció.
A partir del 1990 s’inicià un
procés de recuperació i promoció,
que s’ha vist recompensat, actualment,
amb la consolidació d’alguns
dels dissenys més típics, com
ara: l’Enter, el Cap de Frare, el Mongí,
el Girat, el Cap i Cua, etc., entre altres.
De forma històrica s’ha localitzat
a Catalunya, Llevant, Balears i el sud de
França. A l’actualitat també
podem trobar exemplars a Alemanya i Holanda.
Malgrat
tot, avui dia són poques
les varietats que es veuen en les exposicions,
i a més presenten petites diferències
de grandària i forma causades per la
desaparició de la major part de la
població de coloms de vol, pel poc
coneixement de la raça i per la poca
comunicació entre els criadors. No
obstant es poden veure anualment a: l’”Exposició
Internacional d’Aus Ciutat de Valls”
a Valls (Tarragona), que se celebra el tercer
cap de setmana de gener; així com,
en la trobada anual itinerant del Club Català
de Coloms de Races Autòctones; i en
l’exposició d’aus de Consell
(Mallorca). Institucions que s’ocupen
de la raça són: l’Associació
de Criadors d'Aus "El Francolí"
i el Club
del Colom de Vol Català.
|