L’Ull
de Maduixa és un colom de grandària
mitjana (285-340 g), ample de pit i espatlla,
i d’aparença compacta i forta.
De posat vertical; amb ales i cua amples i
llargues però amb potes curtes i grosses.
Les seves característiques determinants
resideixen en el cap. Té un cap gros,
curt, ample i quadrat (de dau); bec curt i
gros, i rivets oculars extremadament desenvolupats
i d’un vermell intens (de color maduixa),
formats per dos o tres cercles concèntrics,
dels quals l’extern és el més
gruixut (popularment es relaciona l’aspecte
del cap de l’Ull de Maduixa amb l’escultura
de la Dama d’Elx). Les varietats que
s’admeten de l’Ull de Maduixa
són -des d’una a totes tres simultàniament-:
a) amb “monyo” / sense “monyo”
(caputxa de plomes a la part alta del clatell),
b) amb venera / sense venera (corbata), c)
“punyalada” o “degollat”
(filet de la papada i part central del coll
nua). S’admeten els colors negre, tabac
(negre diluït), roig, groc i fumat en
barres o escatat. Poden presentar dissenys
i ser “cues blanques”, “ales
blanques”, “ales blanques-cua
blanca” i “ganyuts” (amb
un pitet blanc). El seu caràcter és
extremadament dòcil, tranquil i bona
criadora. Malgrat el seu pes lleuger no és
massa voladora, sobretot els exemplars de
més edat.
L’Ull
de Maduixa fou introduït a la península
Ibèrica des de la costa nord-africana,
durant el període de dominació
musulmana (segles VIII a XV), i originàriament
era colom de vol. Durant segles ha sigut una
raça molt considerada i preuada, especialment
la varietat amb el coll desplomat (“punyalada”
o “degollada”). Coneguda també
com a “Flamenquilla”,
a Catalunya se la denominà “Ull
de Maduixa” i fou descrita ja per Cavanilles
l’any 1799. Posteriorment arribaria
a altres països europeus a través
d’Espanya. A Itàlia se la coneixia
com “Polacco di Spagna”
o “de la Duchessa Maria Amalia”
ja en el 1795; a França foren importats
per Boitard y Corbiè en el 1800; i
també arribaren a la cort de Baviera,
a Viena i altres llocs, segons relata Giachetti
en el 1894. Els Ull de Maduixa probablement
són l’origen (o el comparteixen)
d’altres races actuals amb el ribet
ocular gros i vermell, com per exemple els
Barb anglesos i americans.
Malgrat
haver sigut una de les races de coloms més
preuats en el passat i haver-se exportat a
molts països, aquí ha estat a
punt de desaparèixer, conservant-se
avui dia pocs exemplars i poc acurats, tant
en l’aspecte com el color, havent-se
perdut quasi completament la varietat “degollada”
i trobant-se en aquests moments en procés
de recuperació. Després d’aquesta
tasca inicial de recuperació comencen
a veure’s alguns exemplars amb certa
qualitat, però realment són
pocs els criadors que es dediquen a aquesta
raça. Històricament s’ha
localitzat a Catalunya, Llevant, les Balears
i el sud de França. També es
poden trobar exemplars a Alemanya i Holanda.
No
obstant, en podem veure a: l’”Exposició
Internacional d’Aus Ciutat de Valls”
a Valls (Tarragona), que se celebra anualment
el tercer cap de setmana de gener; així
com, en la trobada anual itinerant del Club
Català de Coloms de Races Autòctones.
També es pot veure en diverses exposicions
que se celebren a la resta d’Espanya
i sud de França. Institucions que s’ocupen
de la raça són: l’Associació
de Criadors d'Aus "El Francolí"
i el Club
Català de Coloms de Races Autòctones.
|