Es
tracta d’una raça antiga, encara
que la seva primera documentació escrita
data de l’any 1928. No obstant, no s’havia
aconseguit definir-la bé, fins els
nostres dies, després dels treballs
portats a terme pel IRTA. És un au
rústega, de format més aviat
lleuger i de posta mediocre, encara que s’observa
un interès creixent per a la seva criança
en quasi totes les comunitats autònomes
espanyoles i en diferents països estrangers.
Produeix un ou de color marró rogenc
intens (producció per gallina d’uns
180 ous anuals d’uns 60 gr), encara
que no se sol trobar en el mercat com a producte
específic. De la varietat Roja s’obté,
després dels treballs de millora genètica
realitzats a l’IRTA, un pollastre rendible
per a ser produït en condicions de llibertat.
Hi ha quatre varietats de la raça:
la Roja, la Blanca, la Rossa i la Blanquirossa. L'any 2011 es va crear i reglamentar el seu Llibre Genealògic (DOGC Núm. 5982 d'11d'octubre de 2011).
A Catalunya, entre el 1920 i el 1925, la Mancomunitat
organitzava concursos avícoles on es
presentaven gallines empordaneses de pota
groga en dues varietats: Blanca i Rossa. Per
aquesta època el professor Rossell
i Vilà crià i seleccionà
la varietat Blanca als galliners de l’Escola
Superior d’Agricultura de Barcelona.
L’any 1925, amb la dictadura de Primo
de Rivera, es dissolgué la Mancomunitat
i desaparegueren els grups de gallines que
s’havien format. Fou després,
cap el 1933, quan els serveis tècnics
de ramaderia de la primera Generalitat, sota
la direcció de Rossell, amb el propòsit
de tornar a recuperar la raça, recolliren
exemplars procedents de diverses masies de
Pals i altres pobles de la rodalia i obtingueren
un nucli de color blanc. Després de
la mort de Rossell i Vilà, la raça
es va criar a la Granja Avícola de
Caldes de Montbui, però desaparegué
a finals de l’any 1938 degut a la manca
d’aliments que comportà la guerra.
No obstant les gallines empordaneses es van
anar mantenint per les cases de pagès
de l’Empordà. Cal fer esment
aquí que, durant els anys 1940 a 1950
hi hagué moviments d’aviram del
Penedès cap a l’Empordà;
això potser explicaria el fet que les
Empordaneses actualment recuperades ponen
l’ou de closca molt fosca, i no blanca
com el ponien en temps de Rossell. Com s’ha
dit també per a la raça Penedesenca,
i juntament amb ella, a mitjans de l’any
1982 al Centre de Mas Bové de Constantí,
aleshores gestionat per la Diputació
de Tarragona i la Generalitat de Catalunya,
s’inicià la labor de recuperació
de les gallines pròpies de l’Empordà.
Com a resultat dels diferents treballs la
població inicial quedà estructurada
en les quatre varietats abans esmentades,
redactant-se, així mateix, l’actual
patró racial. El cens actual és
d’uns 700 a 1.000 exemplars distribuïts
per Espanya, un 50% dels quals es troben a
Catalunya. També es cria a França
i Alemanya, on ha sorgit, en aquest darrer
país, el club de criadors de races
de gallines catalanes “Sonderverein
der Züchter Katalanischer Hühnerrassen“,
que el 1998 incorporava la raça Empordanesa.
Els dos països l’han inclòs
en els seus respectius llibres de patrons
avícoles.
El cens, referit de forma objectiva com els reproductors inscrits en el Llibre Genealògic, ha mantingut una certa estabilitat la darrera dècada: 579 exemplars l'any 2011 (451 femelles i 128 mascles), 459 el 2014 (324 femelles i 135 mascles) i 605 el 2017 (458 femelles i 147 mascles).
L'any 2008 es va crear l'Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa (ACGRE), amb seu al Camí de Sant Cristòfol 23, 17243-Llambilles (Girona).
Galls i gallines de la raça
els podem veure anualment a: l’”Exposició
Internacional d’Aus Ciutat de Valls”
a Valls (Tarragona), que se celebra el tercer
cap de setmana de gener; a l’”Exposició
d’Aus de Camallera” a Camallera
(Girona), el darrer cap de setmana de setembre;
i al lloc on anualment se celebri l’”Exposició
Avícola Europea”.
|
