La
importància de l’espècie
caprina a Catalunya ha sigut sempre bastant
secundària, amb relació i benefici
d’altres espècies ramaderes,
fet que ve corroborat pel reduït nombre
de poblacions autòctones existents
i per la gran davallada del nombre d’efectius
en les darreres dècades. Existí
una raça de cabres, anomenada Catalana,
documentada ja al s.XIV, que se suposava extinta
des de mitjans del XX (Parés et al., 2005), però de la qual, l'any 2005, se'n va localitzar un petit nucli a la serralada del Montsec, i a partir del qual se n'ha procedit a la seva recuperació.
La cabra de raça Pirinenca, originària
dels Pirineus aragonesos i navarresos, també
ha vist disminuir el seu nombre fins a ser
quasi testimonial. Únicament les explotacions
de cabrum de llet, principalment de les races
Murciano-Granadina i Malagueña, han
vist incrementar els seus efectius.
Davant
aquesta situació, l’existència
d’una agrupació racial, com és
la Cabra Blanca de Rasquera, localitzada en
diferents comarques meridionals de Catalunya,
es torna de vital importància per al
manteniment i conservació dels últims
reductes de patrimoni genètic cabrum
de Catalunya. De gran semblança amb
la Blanca Celtibèrica, aquesta raça
d’aptitud càrnia destinada a
la producció de cabrits, destaca per
la seva gran rusticitat, que l’ha permès
adaptar-se perfectament a les condicions orogràfiques
i climatològiques de les comarques
on s’ubica.
A partir de l'any 2004, es va establir un conveni de col·laboració entre l'actual Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, per estudiar i caracteritzar aquest reducte de patrimoni genètic cabrum de Catalunya, amb l'objectiu d'iniciar un Programa de Conservació i Millora de la població (publicat al febrer de 2013), i aconseguir, amb la seva caracterització racial i estudis comparatius, el reconeixement oficial com a raça autòctona.
|