Hem
volgut ficar-hi també, en aquesta pàgina
web, les races d’aus que hi ha a Catalunya,
per així donar una continuïtat
i congruència al conjunt que formen,
com un tot, les “races autòctones
catalanes”.
No
obstant això, al no ser aquest, camp de recerca
preferent en la nostra particular trajectòria
investigadora, els escrits que hi trobareu
s’han basat, fonamentalment,
en els treballs i publicacions de dos grans
estudiosos i coneixedors d’aquestes
espècies. Per una part, el Dr. Amadeu
Francesch (†2016), investigador de l’IRTA (DARP-Generalitat
de Catalunya), i del qual hem extret els textos
referents a les races de gallines i l’oca
Empordanesa, així com del llibre “Catalans
de Pèl i Ploma: Races Domèstiques
Autòctones de Catalunya”
(Ed. Lynx Promocions, S.L.), del qual els
dos, l’Amadeu i jo mateix, en som coautors
(conjuntament amb el Xavier Such i el Pere-Miquel
Parés). I per altra banda, el colombòfil
senyor Toni Vidal, en quasi tot el que fa
referència als coloms.
 |
|
L’origen
de la gallina domèstica (Gallus
domesticus) és probablement el
Gallus gallus bankiva, espècie
del SE asiàtic, però no es descarta
la possibilitat que altres espècies
del gènere Gallus, o fins
i tot alguna de desapareguda, intervinguessin
en la seva formació. Això va
passar 5000 anys enrere i en regions del SE
de l'Àsia, on els avantpassats d'aquestes
aus continuen vivint en estat salvatge. Els
testimonis més antics de galls i gallines
domèstiques procedeixen de localitats
xineses septentrionals, així com de
Tailàndia i el Vietnam.
Gairebé no
es coneix res de la seva ulterior
difusió. El gall domesticat va anar
passant cap als pobles de la Mesopotàmia
i Egipte. A finals del segle VIII a.C. féu
la seva aparició a la iconografia grega
com animal reconegudament exòtic
(ocells perses). Amb la colonització
romana la producció s’estengué,
i va nàixer l’avicultura productiva
sense perdre la funció sagrada i lúdica
que havia tingut en els seus orígens.
Les troballes més antigues a Espanya
també daten del s.VIII a.C., i foren
excavades en una factoria fenícia de
El Puerto de Santa María, a Cadis; per tant,
semblaria ser que foren els comerciants
fenicis els responsables de la seva introducció
a la península Ibèrica. Els
colonitzadors espanyols la portaren a Sudamèrica
a partir del s.XV d.C.
Aquestes
aus, pròpies de l’hemisferi nord,
que quasi no presenten dimorfisme sexual (això
vol dir que mascles i femelles són
molt semblants) solen niar en zones àrtiques
i temperades. La majoria són migratòries,
però poden passar els hiverns a latituds
molt septentrionals.
Sembla
ser que la majoria d’oques domèstiques
actuals provenen de l’oca salvatge o
vulgar (Anser anser), del nord d’Euràsia;
una excepció seria l’oca xinesa,
robusta descendent de l’oca cigne d’Àsia.
No obstant això, de la domesticació de l’oca
se’n tenen poques dades. S'ha conjecturat
que són diverses les zones on es va produir
la domesticació. Hi ha evidències
a l’Àsia
Menor del 4000 a.C. A Egipte, on s'hauria
domesticat tant l’oca vulgar com
l’egípcia (Alopochen
aegyptiacus), cap al 2500 a.C. A Europa,
és possible que abans de les civilitzacions
mediterrànies les tribus germàniques
ja haguessin domesticat l’oca vulgar,
tot i que no es pot descartar que l'espècie fos domesticada independentment
en altres punts de la seva àrea de
distribució. A Grècia, l’oca
ja es coneixia en estat domèstic cap
al 1000 a.C. Homer, el 950 a.C., ja l'esmenta
a l'Odissea, tot dient que Penèlope,
esposa d'Ulisses, tenia 20 oques blanques.
Aristòtil celebra les excel·lents
propietats d’aquesta espècie
com a animal de taula, i els romans ja sabien
com engreixar-la i augmentar-ne artificialment
el seu fetge amb una alimentació adequada.
Les oques, com ja sabeu, són la font
del “Pâté de foie-gras”
que s’elabora amb fetge d’oca
hipertrofiada mitjançant sobrealimentació
forçada i privació d’exercici
(sic).
Colom,
és el nom comú de cadascun dels
membres d’una família d’aus,
amb 309 espècies i 49 gèneres,
distribuïts per tot el món a excepció
de l’Àrtic i l’Antàrtida;
són especialment abundants en les regions
càlides. El fòssil de colom
més antic té 30 milions d’anys.
Hom
creu que totes les races de colom domèstic
(Columba livia domestica) procedeixen
del colom roquer (Columba livia),
espècie originària d’Euràsia.
De totes maneres, el roquer s’ha
hibridat amb altres espècies de coloms
a diferents parts del món. El
roquer és eumètric (l’eumetria
en els coloms és de 250-300 g), i les
seves proporcions són mediolínies.
El bressol de la domesticació es localitzaria
en una àrea que ocuparia tot el Pròxim
Orient, en una franja que aniria de Turquia
a l’antiga Pèrsia, tot envoltant
la Mediterrània fins a Egipte. La domesticació
hauria tingut lloc fa uns 5000-10000 anys.
A la península Ibèrica les primeres
referències de coloms domèstics
són del segle XI a.C., a Cadis.
Tots
els coloms prefereixen viure en grup, fins
i tot els que volen en solitari, com és
el cas del Refilador Ull de Peix o, més
marcadament, el colom d’Escampadissa
balear. El colom roquer és un ocell
gregari que, en estat salvatge, viu en colònies
i sempre realitza el vol en grup (falcat),
menys en les parades nupcials, en què
ho fa en parella.
En
els coloms hi trobem una gran varietat, sorgida
de les diferents utilitzacions, gustos, influències
històriques, i potenciada pels encreuaments
i la selecció. Aquesta varietat s’expressa
en el pes, la grandària, l’edat
de la maduresa sexual, el color del plomatge,
els guarniments específics, la veu,
el vol o la capacitat d’orientació.
|
