Els ases catalans; individus de temperament sanguini, vitals i nobles, d’aparença orgullosa i cap elevat, orelles erectes i mirada expressiva, han contribuït, al llarg dels segles, a la formació i millora de moltes altres races. Les mules catalanes, obtingudes de l’encreuament entre un guarà i una euga, foren tan preuades, que fins i tot els bisbes havien d’entrar a les seves diòcesis a lloms d’una mula com a cavalcadura.

La crisi econòmica del sector equí dels anys 50, la mecanització del camp i l’èxode rural cap a les ciutats dels anys 60, foren els factors determinants de la gran involució que patí la raça, i l’espècie en general. Distribuïda majoritàriament per Catalunya, trobem efectius de la raça (un 10% del cens actual) també en altres zones geogràfiques d’Espanya i França, però encara avui dia, i molt al nostre pesar, es troba catalogada com a raça domèstica en imminent perill d’extinció.

La importància social i econòmica dels ases catalans ha variat molt, en relació a la que tenia fins a ben entrada la segona meitat del segle XX –treball i producció mulatina principalment-. Aquestes no són, actualment, activitats massa importants per a la raça, que garanteixin l’interès de la seva criança i tinença per part dels possibles propietaris. L’orientació cap activitats de tipus lúdic, activitats de turisme rural i excursionista –agroturisme-, com element netejador del sotabosc per a la prevenció d’incendis forestals, com element pedagògic i de reinserció social en certs centres, o únicament com animal de jocs i companyia, en masies, bordes o cases de camp, poden ser, i ho estant sent, unes orientacions perfectament assumibles i realitzables en un futur no gaire llunyà, que ajudarien a preservar, físicament i de l’oblit, aquesta raça autòctona del nostre país.