L’Ase Català prové del tronc ancestral Equus asinus somaliensis, o Ase de Somàlia, que donà lloc posteriorment als ases del sud-oest d’Àsia i probablement també a la gran majoria de races europees. Quant a referències escrites, l’ase Català se’l coneix des de l’antiguitat. Algunes cites en texts romans, de Varró i Plini el Vell, ja pressuposen la seva existència i comercialització. Durant l’època romana, la tribu que habitava la “Plana de Vic” (comarca d’Osona, Barcelona), important zona de criança d’ase Català, era coneguda amb el nom d’Ausetana. Encara avui, en alguns indrets, com per exemple l’Argentina, se la coneix com raça Ausetana. No obstant això, el topònim “catalana” no apareix en document escrit fins l’any 938 (Arxius de la Corona d’Aragó).

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) portà la raça catalana fins la pràctica desaparició, produint-se, en la dècada següent (1940-1950), la paradoxa de ser l’època de màxima esplendor, degut a la situació de postguerra que comportà un retorn als sistemes més tradicionals de producció agrària. La crisi de preus del sector equí en els anys subsegüents, la mecanització del camp i l’èxode rural en l’Espanya dels anys 60 i 70, la tornà a dur fins a límits alarmants, no essent fins l’any 1978 (fundació de l’AFRAC-Associació del Foment de la Raça Asinina Catalana) en que es produeix un punt d’inflexió favorable per al seu devenir, reobrint-se el Llibre de Registres (l’original era de l’any 1929) amb tan sols 8 someres i 2 guarans. Actualment, l’AFRAC, és l’entitat col•laboradora que s’encarrega de la gestió del Llibre Genealògic, el qual es creà i reglamentà l’any 2002 –DOGC núm. 3608, de 4 d’abril- (DOGC: Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya).

La zona d’origen i expansió es desenvolupà al voltant de les conques fluvials dels rius Segre, Ter i Cardener, disseminant-se posteriorment cap altres indrets de Catalunya. A mitjans de s.XX, Romagosa (Tesi Doctoral, 1959) diferenciava cinc zones guaraneres a Catalunya: Plana de Vic; Garrotxa i Ripollès; Berguedà, Solsonès i Segarra; Plana d’Urgell; Segrià i Ribera del Cinca. La distribució geogràfica actual ha variat en relació a la de mitjans de s.XX, ja que, lògicament, també han variat les raons i motivacions per a la criança i tinença d’aquests animals.

Dels 879 individus actualment vius (desembre de 2017) –corresponents a 129 criadors-, inscrits en llibre Genealògic i controlats per l’AFRAC (dels quals una tercera part són mascles), la gran majoria (90%) romanen a Catalunya: Girona (41,2%), Barcelona (34,4%) Lleida (14%) i Tarragona (0,2%), disseminats per diferents comarques, amb predomini del Berguedà (17,6%), Garrotxa (16%), Pla de l’Estany (8,1%) u Osona (8,1%). La resta es distribueix per Andalusia (0,3%), l'Aragó (5,2%) i la Catalunya Nord a França (4,7%), comarques del Conflent i Vallespir, principalment.