L’origen i la història d’aquesta agrupació racial és confús, ja que no existeix document escrit que reveli i avali la presència d’aquests animals en aquests paratges, amb anterioritat a la primera meitat del s.XX. Únicament a les Ordenacions Municipals de la Vila de Rasquera (Ribera d’Ebre) de l’any 1573 es fa referència a la població cabruna d’aquests indrets, sense especificar cap apunt morfològic (Jassans, 1984). No obstant això, la tradició oral dels seus habitants confirma la presència d’aquests animals, clapats de negre (virats) sobre fons blanc o totalment blanc-cremosos, des de principis de segle XX. Per la seva morfologia i semblança amb les cabres Blanques Celtibèriques de Castelló, Guadalajara i Albacete, la inclouríem en el grup dels descendents del tronc de la Capra prisca. Romagosa (1975) cita la presència de cabrum serrà de capa blanca amb taques negres a les Terres de l'Ebre, a les que anomena com a Blanques del Montsià.

Coneguda també amb el nom de Cabra Blanca, la dècada dels 50 representà la seva època de màxim esplendor, ja que el cens sobrepassava els 30.000 exemplars en les comarques tarragonines on s’ubica. Diversos factors, principalment socials i de tipus econòmic, han set els màxims responsables de la tendència regressiva d’aquesta població, i de l’espècie en general, sobretot en les darreres dècades. Actualment el seu nombre no sobrepassa els 5.000 exemplars, encara que en aquestes comarques de les Terres de l’Ebre continua representant més del 30% del cens cabrum.

Tant en els seus orígens com en la seva expansió, aquesta població caprina, d'aptitud eminentment càrnia, ha ocupat sempre les cinc comarques més meridionals de Catalunya, conegudes genèricament com a Terres de l'Ebre, en concret: Ribera d'Ebre, el Baix Camp, la Terra Alta, Baix Ebre i Montsià, amb una distribució molt desigual entre elles. La tendència regressiva de la raça l'estava desplaçant, de manera accelerada en els últims anys, cap a les zones més muntanyoses d'aquestes comarques, principalment cap a les serres de Cardó i Tivissa (Ribera d'Ebre) amb el 40% del cens, i la serralada Prelitoral del Baix Camp, també amb un 40%, possiblement els llocs d'origen ancestral, i on, encara avui, hi trobem els animals més purs. L'any 2004 únicament quedaven 12 explotacions de Cabra Blanca (CBR), amb un total de 4864 animals (5% mascles). Destacaven els municipis de Tivissa i Rasquera amb 3 ramats cadascun, a la comarca de la Ribera d'Ebre; i amb 2 explotacions el municipi de Vandellòs, a la comarca del Baix Camp.

Durant els anys posteriors, algunes explotacions van anar tancant. La causa principal la trobem en l'elevada edat dels propietaris i l'absència de relleu generacional (<20%). No obstant això, i tal vegada a causa de la gran difusió que des de fa uns anys s'està duent a terme per donar-la a conèixer, l'àrea d'influència ha anat augmentant, així com el cens (increment del 21%, un total de 5894 individus reproductors), i actualment es poden trobar ramats en altres comarques de Catalunya; en concret, a l'Alt Empordà, l'Alt Urgell, el Baix Llobregat, el Berguedà, la Garrotxa, el Maresme, Priorat, Tarragonès, Vallès Occidental i Vallès Oriental (Figura 1). Així i tot, més del 80% del cens de Cabra Blanca segueix concentrat a les Terres de l'Ebre, i el 60% en el seu nucli originari.

L'any 2010, per a vetllar per l'esdevenir de la raça, el seu foment i millora, es va fundar ARCABRA, Associació de Ramaders de Cabra Blanca de Rasquera, amb seu al carrer Tortosa, 6, 43513-Rasquera (Tarragona), sent l'entitat col·laboradora que s'encarrega de la gestió del Llibre genealògic, que es va crear i reglamentar l'any 2011 -DOGC Núm. 5933, de 2 d'agost- (DOGC: Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya), amb un total de 32 ramaderies associades. El desembre de 2013 es va enviar la memòria corresponent al Comité de Razas de Ganado de España (Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente), perquè fos avaluada i inclosa al Catálogo Oficial de Razas de Ganado de España. L’any 2016 es va publicar el seu reconeixement oficial al BOE (Boletín Oficial del Estado) en l’apartat de races autòctones en perill d’extinció (BOE Núm. 191, de 9 de agosto de 2016).