Es
tracta d’una oca que ja és citada
a finals del s.XIX, però que no ha
quedat ben definida fins a finals del XX.
És un animal esvelt, de color blanc
i amb un monyo característic, que no
sembla pas estar present en altres races d’oques.
Avui dia té més una utilitat
de companyia que no pas productiva, encara
que els seus rendiments, tant en posta con
en carn, són força acceptables.
Els efectius actuals a Catalunya són
limitats –els estimem en unes 170 parelles–,
encara que l’interès per aquest
animal és creixent, i això fa
preveure que es pugui anar allunyant –poc
a poc– del perill d’extinció.
Possiblement
l’origen de l’oca Empordanesa
sigui el mateix que el de les demés
races d’oques europees. Totes elles
provindrien de les poblacions d’oques
salvatges o vulgars (Anser anser)
encara existents a Europa. Tot i tenir aquest
origen comú a altres oques blanques
europees com serien la Romana, la Babat, la
Emden, etc., pel fet de romandre, tant de
temps, en zones diferenciades tant climàtiques
com culturals, s’hauria originat una
població ben diferenciada de les altres,
que per ser més comuna a les comarques
de l’Empordà li ha quedat el
nom d’oca Empordanesa.
Les
primeres cites que tenim d’oques catalanes
daten de finals del segle XIX, però
en aquell moment encara se les coneixia com
a “oques del país” o “oques
blanques”, i eren molt habituals a Girona
i Barcelona. Ens consta que al 1928 ja es
presentaven aquestes oques del país
amb monyo a les exposicions. Agenjo Cecilia,
l’any 1950, en la seva Enciclopèdia
d’Avicultura, ja dóna el
nom “d’oca de l’Empordà”
a aquestes oques, i en fa la descripció
tot dient que la podíem trobar amb
monyo i sense monyo. L’any 1957, José
Mª Echarri afirmava que a Espanya el
principal nucli de cria d’oques se centrava
a l’Empordà, on es criava la
formosa “oca Empordanesa”, esvelta,
blanca i amb monyo o sense. Però el
patró definitiu que s’ha anat
adoptant a Catalunya, a la resta de l’Estat
espanyol i ja en aquests moments a Europa
fou confeccionat per Pere Vacarisas Martorell
el 1992. Vacarisas, en aquell moment un important
criador de la raça en la seva granja
de palmípedes de Reus, es basà
en el patró d’Agenjo Cecilia,
però establí definitivament
el monyo com una característica racial
sense excepcions.
L’oca
Empordanesa és de talla mitjana (eumètrica),
amb pesos vius al voltant de 5,5 quilos la
femella i 6 el mascle. És esvelta però
de gran volum, de tarsos elevats, coll llarg
i fi, sense papada, i amb l’abdomen
poc desenvolupat. És elegant, de color
blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat,
les potes rosades, les bosses abdominals ben
desenvolupades i amb monyo. És l’única
raça d’oques monyuda a escala
mundial. S’han observat postes mitjanes
de 65 ous anuals, amb un pes mig de l’ou
de 145 gr el primer any; podent arribar als
200 gr en postes posteriors. El període
de posta va des de mitjans de gener fins a
finals de maig. Fins als 10 anys de vida poden
pondre, tot i que el major nombre d'ous el
ponen al segon i tercer anys.
L’oca
Empordanesa és un animal de caràcter,
puix que defensa el territori que ocupa i
més durant l’època de
zel. Arran d’això se l’ha
utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda
de les masies en substitució d’un
gos. Menja poc en relació amb el volum
corporal i pastura en abundància si
disposa d’herba.
Si
bé el principal centre de cria fou
el Baix Empordà, avui no és
una zona que destaqui particularment per damunt
d’altres, tot i que aquesta zona havia
estat al seu temps la més important
de tot l’Estat espanyol en cria d’oca.
Actualment la podem trobar en diferents comarques,
i en petits efectius també en altres
comunitats autònomes. França
i Alemanya ja l’han inclòs, així
mateix, en els seus llibres de patrons avícoles.
A Alemanya és criada pel Club de Races
Avícoles Catalanes “Sonderverein
der Züchter Katalanischer Hühnerrassen”
i és molt preuada per la seva bona
posta i baix consum.
Existeix des de 2010, l'Associació per a la Conservació i l'Estudi de l'Oca Empordanesa, a més d'una empresa catalana
especialitzada en avicultura de races autòctones
que la subministra, AVIRAUT.
La podem veure anualment a: l’”Exposició
Internacional d’Aus Ciutat de Valls”
a Valls (Tarragona), que se celebra el tercer
cap de setmana de gener; a l’”Exposició
d’Aus de Camallera” a Camallera
(Girona), el darrer cap de setmana de setembre;
i al lloc on anualment se celebri l’”Exposició
Avícola Europea”.
|
