Segons recopilacions orals realitzades per diferents pobles pirinencs, sembla ser que les primeres vaques blanques (capa característica de la Pallaresa, a la qual també se la coneix com Blanca del Pallars) varen arribar cap al 1750, procedents del Nord d’Europa, a Casa Tort d’Alòs d’Isil (Pallars Sobirà), disseminant-se posteriorment per les valls i comarques confrontants de la Vall d’Aran, Pallars Jussà i l’Alt Urgell.

En un principi, per la seva morfologia i origen geogràfic i dins dels compartiments troncals dels bovins espanyols, se l’hauria inclòs en l’anomenat Tronc Turdetà (Tronc Roig Convex), conjuntament amb la raça Pirinenca, amb la qual ha compartit hàbitat durant segles. Però no obstant això, estudis posteriors de recopilació històrica i bibliogràfica, comparatius morfològics i d’anàlisi genètic, l’han adscrit, de forma més precisa, al tronc del Bos taurus brachyceros. Concretament, al grup del brachycero gris, entroncada filogenèticament de forma més propera a les races franceses Gascona i Mirandesa, que no pas als integrants del grup del brachycero alpí, com per exemple la Bruna dels Pirineus, la Bruna Alpina o la Parda de Montaña, i completament allunyada de les races del Tronc Roig Convex. Estudis comparatius de gens lligats al color del pelatge, també corroborarien l’origen ancestral més lligat a races centreeuropees que no pas ibèriques.

La relació filogenètica de la Pallaresa amb la Bruna és evident –no en va la Pallaresa és la branca materna de l’actual Bruna–, i conjuntament amb la Pirinenca han compartit durant dècades –segles– un mateix hàbitat en aquesta vesant del Pirineu. Però els estudis genètics realitzats, entre elles tres, han evidenciat la gran uniformitat genètica de la Pallaresa, i la perfecta diferenciació amb les altres dues (Figura 1). La introgressió gènica que ha sofert la Pallaresa és mínima, i els individus actuals encara mantenen, a hores d’ara, un singular i important reservori genètic –elevat grau de puresa ancestral–. El flux gènic que han mantingut la Pallaresa i Bruna s’ha produït majoritàriament en una única direcció –Pallaresa envers Bruna–, i ha estat ínfim en sentit contrari. L’estudi dels gens del color del pelatge també ens corrobora aquesta via de flux unidireccional (Taula 2).

Encara que la ramaderia de boví no va ésser una activitat predominant al Pirineu lleidatà durant el segle XIX, la crisi del conreu de la vinya, produïda per l’aparició de la fil·loxera, va canviar de forma molt notable els futurs esdeveniments. La fil·loxera, originària d’Amèrica del Nord, fou transportada a Europa, de manera accidental, el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent (França), entrant a Catalunya pel poble empordanès de Rabós l’any 1879. Els bovins autòctons d’aquestes comarques pirinenques, majoritàriament vaques Pallareses i algun ecotipus de l’actual Pirinenca, començaren a ésser encreuats amb boví lleter, importat de Suïssa (Bruna Alpina) i entrat per la Vall d’Aran, per així cercar una possible alternativa econòmica al tradicional conreu de la vinya. En Josep Zulueta funda, l’any 1915, a la Seu d’Urgell, la Cooperativa Lletera del Cadí.

Durant bastant temps aquests animals foren emprats com de triple aptitud: treball, carn i llet, però cap a mitjans del s.XX, i possiblement degut a la crisi de la ramaderia cavallina dels anys 50 i al fet de no poder competir amb altres races lleteres més especialitzades (Bruna Alpina i Frisona), els encreuaments i la selecció dels animals s’orientaren cap a la recerca d’unes bones característiques càrnies. El resultat fou l’aparició de l’actual població de Bruna dels Pirineus, morfològicament semblant a les seves antecessores, però amb una clara i diferenciada aptitud càrnia.

La Pallaresa, localitzada en els seus orígens en les comarques del Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Vall d’Aran i Alt Urgell, va tenir l’època de màxim esplendor a la primera meitat del segle XX, on d’un 50 a un 70% dels efectius bovins d’aquestes comarques eren de la raça. Els animals pallaresos, com a tals, varen anar disminuint progressivament. A principis de la dècada dels 80, únicament el 15% dels efectius bovins eren de la raça. Aquests animals de pelatge blanc anaren quedant escampats i disseminats, cada vegada en menor nombre, per masies i bordes dels Pirineus, arribant a finals del s.XX a la seva pràctica extinció.

La seva imminent desaparició era, citant García Márquez, la “crònica d’una mort anunciada”. No obstant això, sempre sorgeix algun romàntic que ve i canvia el que semblaria inevitable. I així fou com, un ramader de la Vall Ferrera (Pallars Sobirà), el senyor Ignasi Sinfreu Canturri de la Borda de Falip, del poblet de Besan al municipi d’Alins, decidí, a mitjans dels anys 80 –tal vegada perquè eren els animals que de petit sempre havia vist a casa–, recuperar, per tot el Pirineu, aquestes vaques blanques. El seu fill, Ignasi Sinfreu Blasi –enginyer tècnic agrícola–, ha seguit les seves passes i manté el principal nucli que hi ha a Catalunya. L’any 2010 van fundar l’Associació de Criadors de Vaca Pallaresa. Actualment, han quedat restringides al Pallars Sobirà i hi ha cinc ramaderies actives que gestionen la cinquantena de vaques que queden de la raça (Figura 2). L’any 2016 es va reconèixer oficialment com a raça autòctona.