La ramaderia bovina no va ser un puntal econòmic predominant als Pirineus lleidatans durant els segles XVIII i XIX, ja que els vilatans d'aquestes comarques es dedicaven bàsicament al bestiar equí –sobretot com a animal de treball i tracció–, preferentment per al cultiu de la vinya. Les primeres vaques blanques, procedents de França, van arribar de la mà de comerciants i tractants que proveïen la comarca de tot tipus d'animals de treball i carn. Aquests animals van ser molt apreciats, durant dècades, per la seva gran corpulència i força per treballar, ja que eren molt dòcils i manejables, de gran talla i forts per llaurar. La seva capacitat lletera era suficient per criar de manera profitosa un vedell, donant bons animals per a la venda. Després de deslletar els vedells es continuava munyint les vaques per proporcionar a les famílies llet per a la casa i formatge per consumir, l'anomenat "formatge de tupí" típic del Pallars.

Posteriorment, després de la crisi de la ramaderia equina dels anys 50 i la bovina del sector lleter dels 80 –amb el seu cens ja molt disminuït-, els pocs ramaders que encara mantenien aquests animals es van reciclar exclusivament cap al sector carni, en una competència dramàtica amb la cada vegada més emergent Bruna dels Pirineus. El resultat d'aquesta "competitivitat censal" va ser la progressiva situació de llindar d'extinció a la qual es va veure abocada, podent-se catalogar a inicis del s.XXI com a població o raça en estat de relíquia (≈16 reproductors). En aquesta darrera dècada, i gràcies als esforços dels pocs ramaders que han conformat l'associació, el cens ha començat a millorar i s'ha aconseguit triplicar el nombre d'individus reproductors (46 individus, a desembre de 2017).

La reproducció es realitza basant-se en munta natural i els ramaders guarden tota la reposició de femelles per a l'associació. Destinen els vedells mascles al seu engreix ecològic i posterior venda. Aquests vedells es deslleten als 6-7 mesos d'edat, passant després a l'engreix i posterior sacrifici als 12-14 mesos, amb un rendiment a la canal del ≈60% (pes canal de 350-375 kg).

La Pallaresa és una vaca molt rústega, dòcil i manejable. Gairebé sense problemes de part aguanta molt bé a l'alta muntanya, a la qual puja cap a mitjans d'abril romanent fins a principis de desembre. A l'hivern també viuen en llibertat, utilitzant les instal·lacions únicament per a criar. És molt capaç per suportar fortes nevades i aprofitar pastures en zones d'orografia escarpada.

La situació La situació actual continua sent crítica. El reduït nombre d'efectius, i de ramaders, no garanteix la seva supervivència. Una possible solució seria que altres ramaders de la zona integressin en els seus ramats efectius de la raça, ja que productivament és molt similar a la Bruna. No obstant això, i perquè pogués succeir, es faria necessari un incentiu econòmic per a la seva tinença (argumentant motivacions culturals i històriques). Un altre problema afegit, i de solució més complexa, és la greu situació que travessa el sector ramader en aquestes comarques. La densitat de població és inferior a 5,07 hab/km2 (la mitjana de Catalunya és de 235 hab/km2), amb una mitjana d'edat dels actuals ramaders de 54 anys i amb un molt escàs relleu generacional. És a dir, que si les condicions econòmiques i socials no canvien, el sector ramader, en aquestes zones del Pirineu, experimentarà un accentuat i irreversible procés de regressió.

A nivell productiu tenen bona acollida els seus vedells anolls, d’excel·lent qualitat i criats de manera totalment ecològica per aquestes pastures pirinenques. Es comercialitzen, bàsicament, en les carnisseries de la comarca, sota el nom comercial de "Carn Roia", amb el valor afegit que això comporta. Un altre producte d'interès, específic i genuí i d'un important valor afegit, seria la producció i comercialització d'un formatge típic del Pallars, elaborat amb llet de vaca –encara que no de forma exclusiva–, com és l'anomenat "Formatge de Tupí" (Figura 4), producte exquisit i molt preuat a les bones taules.

En qualsevol cas, pensem que l'orientació productiva de la població ha de seguir encarada a la producció ecològica i a la recerca d'un segell o marca de qualitat diferenciador dels seus productes.

Tot i això, el principal "producte" generat per la raça podria ser de tipus cultural i mediambiental. El fet que –de forma gairebé exclusiva– tots els individus s'ubiquin geogràficament dins un parc natural (Parc Natural de l'Alt Pirineu), i col·laborin estretament amb la seva administració en les tasques de manteniment del paisatge i l’ecosistema, així com en ser pol d'atracció i estampa turística del mateix, i en activitats escolars, els hauria de proporcionar un valor afegit quant a la seva conservació.