A nivell mundial, i entre els criadors i associacions d’ases i mules i amants de l’espècie en general, la Raça Asinina Catalana és ben coneguda. No en va ha contribuït a la formació i millora de moltes d’elles. Els híbrids mulars, que amb base catalana es produeixen, són molt reconeguts i gaudeixen d’un gran prestigi arreu del món.

No obstant, i encara que sembli una paradoxa, és a nivell local on es requereix un major esforç de divulgació, lògicament en un àmbit diferent al de la cria. L’objectiu econòmic-productiu de la seva criança està passant, de forma accelerada, a un segon terme, no garantint per tant l’interès de possibles nous tenidors d’individus de la raça. Les raons o motivacions lúdiques, d’animal de companyia o de jocs, d’element pedagògic i de reinserció social en certs centres, de transport turístic i excursionista, d’element netejador de sotobosc i d’estampa turística –perquè no- en municipis i pobles turístics, o únicament de patrimoni cultural, està mobilitzant i canviant, cada cop més, el perfil i els interessos dels nous propietaris. Por tant, es fa indispensable donar a conèixer al gran públic l’existència i la situació de la raça, ja que seran ells, de forma majoritària en el futur, els principals valedors de la mateixa.

Únicament a títol de curiositat, i sense voler donar-li cap valor científic de tipus estadístic (la grandària de la mostra era de tan sols 64 persones), volem ressenyar aquí alguns dels resultats d’una enquesta, realitzada per uns alumnes de la Facultat de Veterinària de Barcelona l’any 2000, com part de un treball de la llicenciatura. Tant sols un 47% de la població, tenia coneixement de l’existència a Catalunya d’una raça de rucs autòctona, i d’aquests, un 50% eren professionals amb estudis universitaris. Amb això, únicament volem ressaltar, la gran tasca de divulgació que queda per fer.

L’existència de una associació com l’AFRAC, la reobertura, l’any 2002, del Llibre Genealògic, i la instauració d’un Programa de Conservació; amb la identificació obligatòria mitjançant microxips, la identificació i caracterització morfològica, genealògica i genètica, amb les corresponents fitxes dels animals, i la base de dades associada a tota aquesta informació, són els puntals bàsics que han de garantir el manteniment i foment d’aquesta població. La serietat i bon fer en aquestes actuacions ha de motivar, als possibles nous propietaris, la tinença, possessió i gaudiment d’un exemplar de raça catalana. Els individus, exhibits en fires, concursos i demostracions, exposaran i manifestaran les millors aptituds, ja siguin morfològiques, d’aptitud al treball, o de conducta, per a major goig dels seus criadors. Actualment, i és una tasca que l’associació AFRAC s’ha de plantejar per a un futur pròxim, només hi ha tres concentracions anuals d’ases a Catalunya. La primera, i més important, és en la ja mencionada Fira de “Sant Martirià”, que des de l’any 1978 ve celebrant-se, ininterrompudament, a Banyoles a mitjans de novembre, amb una finalitat expositiva i de concurs. La Festa dels Ases (Fête des Ânes), que se celebra a mitjans de setembre, des de l’any 1997, a la vila francesa de Baillestavy (comarca del Conflent, Catalunya Nord), i on, de forma únicament expositiva, es realitza una petita concentració d’ases catalans. I ja per últim, i de molt recent implantació (any 2003), la concentració i exhibició d’ases catalans, en la Fira del Cavall, que se realitza a mitjans de maig en el Parc Central del Vallès, entre les localitats de Barberà i Sabadell (Barcelona).

Les fires i concursos ajuden a la difusió i divulgació de la raça, i creiem profundament que s’han de potenciar. Però no obstant, també son necessaris i desitjables altres mecanismes, que d’una manera més directa incideixin sobre el gran públic -i no únicament ramaders i agricultors-, i exposin la problemàtica de l’espècie en general i de la raça en particular, per així fer prendre consciència a la gent i obri’ls un nou ventall de possibilitats en quant a la seva utilització. La divulgació que s’està realitzant de la raça Catalana en la premsa escrita, la ràdio i la televisió (programes de TV3, “Veterinaris” i “El Medi Ambient”), creiem que ha estat molt important, encara que lògicament insuficient. Divulgació més indirecta, però igualment important; com pot ser la propera publicació d’un llibre sobre totes les races de rucs espanyoles (Edita, MAPA; Coordinador, José Emilio Yanes), dos de molt recents sobre l’Ase Català (Vilalta, 2005; Jordana, 2005), els de les races domèstiques catalanes (Parés i Vilaró, 1994; Parés i col., 2005), o articles divulgatius de l’ase català (Francesch i col., 2002; Jordana, 2000, 2002a, 2002b; Jordana i Folch, 1998b, 2000; Servei de Producció Ramadera, 2003), així com, diferents pàgines web sobre aquest ruc. I tampoc ens hem d’oblidar de tot el moviment de les “enganxines”, dels cotxes i en d’altres productes, i dels viatges excursionistes de l’Antoni Valentí amb la seva somera Havanera (“Camino de Santiago” i Ruta del Guarà d’Ulldecona a Montserrat), que deu n’hi do l’empenta mediàtica que han donat.

I ja per últim, no volem deixar de citar, pel bon treball que venen fent en quant a la recuperació, difusió i divulgació de la raça, a les següents entitats: Finca Fuïves S.L., propietat del Sr. Joan Gassó, i Centre de Reproducció Equina de Écija (Sevilla), ambdós ja citats anteriorment. A la Fundación Pirineos (Aldea Puy de Cinca, Osca), i especialment al seu director Ricardo Azón, per mantenir un important nucli de la raça i per la interessant tasca cultural i pedagògica que fa amb aquests. I l’ONG, “Burros sense Fronteres”, que en les seves instal•lacions, al Parc Natural del Garraf (Barcelona), i sota l’eslògan “Posem un burro a les nostres vides. Salvem al ruc català”, intenten salvar de l’extinció, de forma totalment altruista, als individus d’aquesta raça.