La documentació històrica referenciada sobre aquesta població és escassa. Està documentada la seva presència i expansió a meitats del s.XVIII i XIX a la vall d'Isil (Pallars Sobirà), com a animals que procedien de França, i la seva posterior expansió cap a les comarques confrontants de la Vall d'Aran, el Pallars Jussà i l'Alt Urgell (Gràcia, 2009).

No obstant això, a partir de la informació dels registres municipals i les declaracions jurades de ramaderia dels ajuntaments de la comarca del Pallars Sobirà, que majoritàriament s'havien cedit a l'Arxiu Històric Comarcal de Sort i al Consell Cultural de les valls d'Àneu a Esterri d'Àneu, i entrevistes personals als ramaders de boví de més edat de la zona, es van poder aportar llums addicionals a l'evolució històrica d'aquesta població (Sinfreu, 2011).

Tot i que la ramaderia bovina no era un puntal econòmic predominant als Pirineus lleidatans durant els segles XVIII i XIX, ja que els vilatans d'aquestes comarques es dedicaven preferentment al bestiar equí, sobretot com animal de treball i tracció, i l'oví de carn, així com, i de forma àmplia al cultiu de la vinya, els primers bovins blancs, procedents de França, van arribar de la mà de comerciants i tractants (Palhièrs, 2000; Bringué et al., 2005) a la comarca del Pallars Sobirà a mitjan s.XVIII, a la vall d'Isil, a través dels ports de Salau i Aulà (J. Sebastià, com. per., 2011), i posteriorment per la vall de Cardós i la Vallferrera (M. Canturri, com. per., 2011), utilitzats com de triple aptitud: treball, carn i llet (F. Badia, J. Faurat, S. Angrill, F. Aura; com. per., 2011).

En les declaracions jurades de ramaderia de Felip Vidal (Besan) i de Buenaventura Feu (Ainet de Besan) de l'any 1885-1886, obtingudes de l'Arxiu Històric Comarcal de Sort, ja es referencien 22 i 15 vaques blanques, respectivament –vaca blanca o Blanca del Pallars, tal com ha estat coneguda popularment des dels seus orígens (F. Badia, S. Angrill, R. Montaner, M. Canturri; com. per., 2011)–, entre d'altres animals d'abastament.

L'abandonament de l'economia de subsistència com a conseqüència de l'arribada de les vies de comunicació a tots els pobles i, sobretot, la crisi de la fil·loxera en el cultiu de la vinya (finals del XIX i principis del XX), va propiciar de manera molt important la reconversió ramadera d'aquests paratges. La primera meitat del s.XX representa l'època de màxima esplendor de la població Pallaresa. Es calcula, segons els registres de l'Arxiu Històric Comarcal de Sort (període 1928-1953), que en aquesta primera meitat del s.XX, més del 40% dels bovins existents a la comarca eren de "raça" Pallaresa, degut bàsicament a la seva gran corpulència, capacitat lletera per criar al vedell i gran força per treballar. La resta ho conformaven, possiblement, algun ecotipus de l'actual Pirinenca (de procedència majoritària de la Vall d'Aran), l'anomenada vaca Catalana (Parés, 2004; Parés et al., 2005), de capa uniformement vermella (extingida a meitats de s.XX), i altres poblacions locals, indefinides i fosques, que els vilatans identificaven com "mascardas", i extingides així mateix durant la segona meitat del s.XX (J. Vicent, L. Isanta, M.A. Planes; com. per. 2011).

D'altra banda, aquestes poblacions locals dels Pirineus van començar a encreuar-se a principis del s.XX –tot i que encara no de forma massiva–, amb boví lleter importat de Suïssa (Bruna Alpina), per buscar una possible alternativa econòmica al tradicional conreu de la vinya en la incipient indústria lletera que estava naixent. L'any 1915, per exemple, es crea la Cooperativa Lletera del Cadí a la Seu d'Urgell, i el 1932, la Cooperativa Lletera de Sort, al Pallars Sobirà. Durant bastant temps aquests animals van ser utilitzats en la seva triple aptitud: treball, carn i llet, però cap a mitjans del s.XX, i possiblement a causa de la crisi de la ramaderia equina dels anys 50 i 60 i al fet de no poder competir amb altres races lleteres més especialitzades (Bruna Alpina i Frisona), els encreuaments i la selecció dels animals es van orientar cap a la recerca d'unes bones característiques càrnies. El resultat va ser l'aparició de l'actual població de "Bruna dels Pirineus", morfològicament semblant a les seves antecessores, però amb una clara i diferenciada aptitud càrnia (Serra et al., 1998; Servei de Producció Ramadera, 2003; Parés et al., 2005; Such et al., 2009; Piedrafita et al., 2010).

La població Pallaresa va entrar en un imparable procés de franca regressió. Als anys 80 havia desaparegut de les comarques receptores (p.e. Vall d'Aran, el Pallars Jussà i l'Alt Urgell) i únicament es mantenia, disseminada i en petits nuclis, en la seva comarca d'origen del Pallars Sobirà. El cens, per aquella època, ja no arribava ni al 2% del total de boví existent en la comarca (Sinfreu, 2011).