Resum de la Conferència impartida en la "XVIII Feria de la Jacetania, EXPOFORGA 2006" (2-4 de juny), en la localitat de Puente la Reina, Huesca (Dr. Jordi Jordana).

És una constant de les darreres dècades, el vertiginós ritme d’extinció que estan patint nombroses races locals domèstiques de les diferents espècies. En els mamífers domèstics el risc d’extinció actualment supera el 35%, essent ja del 50% a Europa. I el percentatge de risc va en augment. Aquest ritme suposa, que com a mitjana, quasi dues races s’extingeixen setmanalment.

I encara que l’espècie ovina no és particularment la més afectada, ja que aquelles no dependents del medi amb sistemes de producció intensius o molt intensificats (porcs, aus, boví de llet,...) han vist declinar dramàticament el seu nombre, tampoc escapa a aquesta situació regressiva. Sobre tot aquelles races locals o autòctones, sites generalment en medis geogràfics difícils o més desafavorits, que en el devenir dels anys no han pogut competir productivament amb altres més especialitzades per al gran objectiu de selecció de les darreres dècades: la quantitat de producte.

I és aquí a on encara poden tenir cabuda, productivament parlant, aquestes poblacions. En l'obtenció, oferta homogènia, i eficaç comercialització d’un producte de qualitat, essent el benefici obtingut el valor afegit que això comporta.

No obstant, i no ens enganyem, la tendència regressiva d’aquestes races o poblacions locals minoritàries, és molt manifesta i continua, podent aventurar que si els condicionants socials i econòmics no canvien, en pocs anys el sector oví, i per extrapolació el sector ramader en general, en totes aquestes zones dels Pirineus, pot experimentar un accentuat i irreversible procés de desaparició.

El bestiar oví dels Pirineus està en franca regressió, però la principal espècie en perill d’extinció són els propis ramaders. Actualment, almenys en els Pirineus catalans, la mitjana d’edat ronda els 54 anys, amb menys d’un 20% de relleu generacional assegurat. S’han de cercar i avaluar altres alternatives sòcio-econòmiques-productives, tant per part d’administracions, associacions de ramaders i centres d’investigació, que garanteixin el manteniment i conservació de tot aquest patrimoni genètic-cultural. Els ajuts econòmics als ramaders “mantenidors” d’aquest patrimoni es fa imprescindible, ajuts que compensarien la menor producció –que no productivitat- d’aquestes races en el medi advers que habiten, però que garantirien la seva supervivència i la funció social que realitzen. La possibilitat de poder gaudir d’aquests animals i de la seva història, que també és la nostra, i la gran tasca que realitzen en el manteniment del paisatge i de l’ecosistema, els fan insubstituïbles en aquestes comarques.

Els temps canvien i les necessitats lúdiques augmenten. La preservació, en les millors condicions possibles, de les pastures de muntanya en zones turístiques d’esquí –com és el cas de moltes comarques Pirinenques-, en el manteniment de l’ecosistema i la prevenció d’incendis, i com a estampa turística i cultural per al cada cop més emergent turisme rural –agroturisme-, són activitats perfectament assumibles per aquestes races autòctones, que s’haurien de tenir en compte per les administracions pertinents per ajudar a la seva pròpia conservació.