Fins
l’important crisi equina, i asinina
en particular, de la segona meitat del s.XX,
la principal orientació productiva
dels ases catalans fou vers la producció
de treball –càrrega i tir-, i
la recria de guarans per a la producció
de mules. La seva orientació cap a
la producció de carn mai ha tingut
a Catalunya, i en l’actualitat tampoc,
un mínim interès.
Per
a les diferents activitats a les que s’havien
de dedicar en la seva maduresa, els guarans
i someres necessitaven, lògicament,
un període d’aprenentatge o doma.
Segons Romagosa (1959), aquesta començava
quan els pollins tenien l’edat aproximada
d’un mes, i consistia a posa’ls,
dos o tres dies a la setmana, un capçal
de tela, lliga’ls, i ensenya’ls-hi
a ser conduïts des de la seva més
tendra edat. Molts problemes de tossuderia,
i possible resaviament en guarans eren, i
són, deguts a la manca d’ensenyament
en les primeres setmanes. Entre el mes i els
dos mesos, el pollí començava
a menjar gra del pessebre de la seva mare,
per desprès passar a fer-ho de forma
individual en un calaix adjunt, normalment
a parts iguales de segó, civada i ordi.
Als dos mesos se li posava una corda lligada
al capçal, deixant-lo una o dues hores
lligat a una estaca. Durant aquest període
se l’anava ensinistrant a aixecar les
potes de davant i darrere, de gran importància
per al posterior ferrat de l’animal
i futures activitats de maneig. A partir dels
tres mesos, i amb una periodicitat mensual,
se li començaven a retocar els laterals
dels cascos, per a evitar possibles malformacions
dels aploms. A aquesta edat, se’ls hi
introduïa el fenc d’alfals de bona
qualitat que els vingués de gust, arribant
als sis o set mesos a realitzar el deslletament
sense gaires problemes.
I
s’arribava a l’època crítica
per a transformar el pollí en un excel•lent
guarà. Aquest període anava
des de el deslletament fins els dos anys i
mig a tres. Es feia imprescindible instal•lacions
cobertes i amb portes, per a poder tancar-los
durant la nit, però amb un espai molt
ampli per a córrer durant el dia. Una
o dues vegades a la setmana, i durant mig
dia, se’ls hi posaven els capçals
i es lligaven a una anella per a grapejar-los
tot el tronc, el cap i les extremitats, aixecant-se-les
amb delicadesa i parlant-los amb to afectiu.
Els càstigs, a efectes de no crear
individus resaviats, haurien d’estar
prohibits. L’ideal d’un bon recriador
és assolir la seva confiança
alternant amb els pollins, ja que el tarannà
de l’ase és molt especial. Als
dos anys se’ls ferra de les mans, i
cap els dos anys i mig a tres, els cascos
de darrera. Així mateix, utilitzar
de forma gradual i periòdica la brossa
i el raspall, per anar-los acostumant i per
raons, lògiques, de tipus higiènic.
El pelatge llis i brillant és el típic
del guarà català.
És
imprescindible, en la recria del guarà,
el que estigui totalment solt, i evitar així
mateix els excessos de sobrepes. Hi ha una
dita popular catalana que diu: “l’enemic
d’un bon guarà és la corda”.
Per a l’enfortiment de les extremitats,
en especial les davanteres, han de poder trotar
i evitar haver de suportar pesos exagerats
per a la seva curta edat. La llibertat de
moviments i la gimnàstica funcional
evitaran possibles disfuncions òssies
o d’aploms en el futur, aportant-los
noblesa, manyagueria i docilitat, i evitant
que es tornin esquerps, indòmits i
resaviats. L’ase no és dolent,
i sempre respon a un bon tracte.
Aquestes consideracions de maneig, exposades
per Romagosa a mitjans del s.XX, són
perfectament aplicables a la criança
actual, i de forma més o menys generalitzada
se venen seguint per part de tots els associats
a l’AFRAC, i si cap, amb una major dedicació.
Les noves orientacions i motius de tinença
dels ases, per part dels nous propietaris,
fan que els caràcters de comportament,
i una bona ensenyança i ensinistrament
dels individus, -animals nobles i dòcils,
però mantenint el temperament sanguini
característic- ocupin un lloc preferent,
ja que el contacte d’aquests animals
amb les persones (agroturisme, activitats
lúdiques, companyia, etc.), i especialment
amb els joves, és cada cop més
gran.
El
sistema d’explotació actual,
dels ases catalans, és molt variat,
encara que com a norma general predomina el
sistema semiextensiu. Els animals pasturen
en llibertat i reben un ajut suplementari
a base de cereals, pinsos compostos o bales
de fenc. S’ha de tenir en compte que
les finques a Catalunya solen ser petites,
i per tant, un nombre elevat d’animals
esgotaria els recursos forestals en un breu
espai de temps.
Les
finques ideals són aquelles que tenen
prats amb herba abundant i diversa, així
com, zones forestals, principalment alzineres
i rouredes, puix els ases aprofiten les glans
i les fulles com aliment. En les zones ombrívoles
es refugien dels insectes, i aprofiten per
a rascar-se i estricar-se el pèl llarg
de l’hivern. En els prats cerquen les
zones arenoses per a rebolcar-se i banyar-se
en l’arena, mentre juguen i s’alleugen
dels picors de la pell o dels insectes.
|