ASE CATALÀ
ALTRES TEMES:
EL MANEIG DELS ANIMALS: DE L'EXPLOTACIÓ TRADICIONAL A LACRIANÇA ACTUAL
         
         
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
EL MANEIG DELS ANIMALS: DE L'EXPLOTACIÓ TRADICIONAL A LA CRIANÇA ACTUAL

Fins l’important crisi equina, i asinina en particular, de la segona meitat del s.XX, la principal orientació productiva dels ases catalans fou vers la producció de treball –càrrega i tir-, i la recria de guarans per a la producció de mules. La seva orientació cap a la producció de carn mai ha tingut a Catalunya, i en l’actualitat tampoc, un mínim interès.

Per a les diferents activitats a les que s’havien de dedicar en la seva maduresa, els guarans i someres necessitaven, lògicament, un període d’aprenentatge o doma. Segons Romagosa (1959), aquesta començava quan els pollins tenien l’edat aproximada d’un mes, i consistia a posa’ls, dos o tres dies a la setmana, un capçal de tela, lliga’ls, i ensenya’ls-hi a ser conduïts des de la seva més tendra edat. Molts problemes de tossuderia, i possible resaviament en guarans eren, i són, deguts a la manca d’ensenyament en les primeres setmanes. Entre el mes i els dos mesos, el pollí començava a menjar gra del pessebre de la seva mare, per desprès passar a fer-ho de forma individual en un calaix adjunt, normalment a parts iguales de segó, civada i ordi. Als dos mesos se li posava una corda lligada al capçal, deixant-lo una o dues hores lligat a una estaca. Durant aquest període se l’anava ensinistrant a aixecar les potes de davant i darrere, de gran importància per al posterior ferrat de l’animal i futures activitats de maneig. A partir dels tres mesos, i amb una periodicitat mensual, se li començaven a retocar els laterals dels cascos, per a evitar possibles malformacions dels aploms. A aquesta edat, se’ls hi introduïa el fenc d’alfals de bona qualitat que els vingués de gust, arribant als sis o set mesos a realitzar el deslletament sense gaires problemes.

I s’arribava a l’època crítica per a transformar el pollí en un excel•lent guarà. Aquest període anava des de el deslletament fins els dos anys i mig a tres. Es feia imprescindible instal•lacions cobertes i amb portes, per a poder tancar-los durant la nit, però amb un espai molt ampli per a córrer durant el dia. Una o dues vegades a la setmana, i durant mig dia, se’ls hi posaven els capçals i es lligaven a una anella per a grapejar-los tot el tronc, el cap i les extremitats, aixecant-se-les amb delicadesa i parlant-los amb to afectiu. Els càstigs, a efectes de no crear individus resaviats, haurien d’estar prohibits. L’ideal d’un bon recriador és assolir la seva confiança alternant amb els pollins, ja que el tarannà de l’ase és molt especial. Als dos anys se’ls ferra de les mans, i cap els dos anys i mig a tres, els cascos de darrera. Així mateix, utilitzar de forma gradual i periòdica la brossa i el raspall, per anar-los acostumant i per raons, lògiques, de tipus higiènic. El pelatge llis i brillant és el típic del guarà català.

És imprescindible, en la recria del guarà, el que estigui totalment solt, i evitar així mateix els excessos de sobrepes. Hi ha una dita popular catalana que diu: “l’enemic d’un bon guarà és la corda”. Per a l’enfortiment de les extremitats, en especial les davanteres, han de poder trotar i evitar haver de suportar pesos exagerats per a la seva curta edat. La llibertat de moviments i la gimnàstica funcional evitaran possibles disfuncions òssies o d’aploms en el futur, aportant-los noblesa, manyagueria i docilitat, i evitant que es tornin esquerps, indòmits i resaviats. L’ase no és dolent, i sempre respon a un bon tracte.

Aquestes consideracions de maneig, exposades per Romagosa a mitjans del s.XX, són perfectament aplicables a la criança actual, i de forma més o menys generalitzada se venen seguint per part de tots els associats a l’AFRAC, i si cap, amb una major dedicació. Les noves orientacions i motius de tinença dels ases, per part dels nous propietaris, fan que els caràcters de comportament, i una bona ensenyança i ensinistrament dels individus, -animals nobles i dòcils, però mantenint el temperament sanguini característic- ocupin un lloc preferent, ja que el contacte d’aquests animals amb les persones (agroturisme, activitats lúdiques, companyia, etc.), i especialment amb els joves, és cada cop més gran.

El sistema d’explotació actual, dels ases catalans, és molt variat, encara que com a norma general predomina el sistema semiextensiu. Els animals pasturen en llibertat i reben un ajut suplementari a base de cereals, pinsos compostos o bales de fenc. S’ha de tenir en compte que les finques a Catalunya solen ser petites, i per tant, un nombre elevat d’animals esgotaria els recursos forestals en un breu espai de temps.

Les finques ideals són aquelles que tenen prats amb herba abundant i diversa, així com, zones forestals, principalment alzineres i rouredes, puix els ases aprofiten les glans i les fulles com aliment. En les zones ombrívoles es refugien dels insectes, i aprofiten per a rascar-se i estricar-se el pèl llarg de l’hivern. En els prats cerquen les zones arenoses per a rebolcar-se i banyar-se en l’arena, mentre juguen i s’alleugen dels picors de la pell o dels insectes.

 

Inici pàgina
Pàgina inicial Temes

 

 
     
 
Darrera actualització: juny 2005