Ja s’ha comentat amb anterioritat que la zona d’origen i expansió de l’Ase Català es desenvolupà al voltant de les conques fluvials dels rius Segre, Ter i Cardener, disseminant-se posteriorment cap altres indrets de Catalunya. Diferents autors, en diferents èpoques, descriuen diverses zones guaraneres a Catalunya. No obstant, només mencionarem aquí la descripció que d’elles en fa Romagosa (1959), ja que descriu i classifica les zones sense tenir en compte el cens de exemplars existents, i si en canvi, per les semblants condicions de recría i ambients.

La inconstància dels registres ramaders ha comportat que mai hagi existit un inventari real sobre els reproductors de la raça. Únicament, a partir de la reobertura del Llibre Genealògic l’any 1939, i durant tota la dècada dels anys 40 i part dels 50, existeixen dades mínimament fiables del cens de reproductors. A mitjans dels anys 50, Romagosa (1959) xifra el nombre de someres reproductores en 1035, i el de guarans en 55 (distribuïts segons zones, com posteriorment veurem). Encara que en el total de les 75 parades catalanes que existien a l’època hi havia un global de 149 guarans, aquests es dedicaven principalment a la cobrició d’eugues i no pas de burres.

Les zones i el cens de reproductors, tal com es pot apreciar a la Figura, es corresponien a:

Zona primera: Plana de Vic (642 km2), amb 145 someres i 12 guarans.
Zona segona: Garrotxa i Ripollès (1834 km2), amb 270 someres i 9 guarans.
Zona tercera: Berguedà, Solsonès i Segarra (2891 km2), amb 110 someres i 7 guarans.
Zona quarta: Plana de Urgell (674 km2), amb 210 someres i 11 guarans.
Zona cinquena: Segrià i Ribera del Cinca (2420 km2), amb 300 someres i 16 guarans.

Salvans (1947), va descriure sis zones guaraneres a Catalunya a principis del s.XX, que amb lleugeres variants coincidien aproximadament amb les descrites per Romagosa (1959). Afirmava que cada zona corresponia a una varietat, amb morfologia pròpia i perfectament tipificada, de l’ase Català. Així establí les següents varietats: Guarà del Berguedà, Guarà del Ripollès i Vic, Guarà d’Olot, Guarà del Lluçanès, Guarà d’Urgell i Guarà del Solsonès. No obstant, Romagosa (1959), comentant els treballs de Salvans (1947), i assumint que en altres temps haguessin pogut existir dites varietats, ens diu que, passada la Guerra Civil pràcticament desaparegueren els millors exemplars, i que al revaloritzar-se els équids en el decenni 1940-1950, els ramaders i recriadors de pollins van estar cercant únicament someres de bona talla, sense fixar-se en altres característiques de las mateixes, el que motivà que en l’actualitat (anys 50), les característiques que Salvans tipificà s’haguessin perdut llastimosament. Únicament es podien considerar, en los anys 50, dues varietats: el Guaran de Vic (de major alçada i corpulència, amb tendència longilínea) i el Guarà d’Urgell (de menor alçada i corpulència, amb tendència mediolínea), diferenciant-se entre elles per caràcters típicament d’influència ambiental, alimentària i fonamentalment de recría.

La crisi cavallina dels anys 50, i els canvis socio-econòmics que es varen succeir posteriorment, repercutiren desfavorablement, tal com ja hem vist, en el devenir de la raça. No es fins la creació de l’AFRAC (1978), i en una situació d’imminent perill d’extinció, quan es torna a reobrir un Llibre de Registre i es comença a inventariar els animals. A l’any 1983, en l’esmentat Llibre de Registre, constaven únicament 30 femelles i 6 mascles, d’edats molt variades, sent els únics exemplars controlats directament per l’Associació (Torres i col., 1983). No obstant, i en col•laboració amb la Diputació Provincial de Barcelona, es van localitzar un total de 89 individus –la majoria d’exemplars existents a Catalunya-, distribuïts per comarques de la següent manera: Alt Empordà (2), Gironès (15), Garrotxa (13), Ripollès (13), Osona (3), Berguedà (25), Cerdanya (2), Solsonès (10), Alt Urgell (2), Pallars Sobirà (2) i Montsià (2). L’any 1986, i segons dades de l’Anuari d’Estadística Agrària del "Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación" –MAPA– (Anònim, 1992), existien a Catalunya un total de 928 ases, i l’any 1990, segons dades del DARP de la Generalitat de Catalunya (Anònim, 1991), un total de 415, i lògicament, no tots ells de raça Catalana.

L’any 1995 es materialitza la posta en marxa d’un Programa de Conservació i Millora de la raça, promogut i finançat pel DARP, en col•laboració amb l’AFRAC i la Facultat de Veterinària de Barcelona. El cens controlat a finals d’aquell any reflectia un total de 98 individus, distribuïts en 25 guarans, 44 someres i 29 pollins, prenent com a pollí els animals d’edat inferior a 3 anys. La base de dades del programa comptava en aquell moment amb la informació genealògica de 239 animals –procedent, bàsicament, del Llibre Registre que l’AFRAC portava des de l’any 1978-, 98 dels quals estaven vius. El cens, tal com s’aprecia en la Taula 1, ha anat evolucionant, sent el nombre d’animals vius actualment inscrits (març de 2003) a l’AFRAC, i donats d’alta a la base de dades del Llibre Genealògic, de 318 individus, desglossats de la següent manera: 150 femelles i 74 mascles adults (> de 3 anys), i 94 pollins (< de 3 anys; 55 femelles i 39 mascles). El nombre total de criadors es de 52, i la base de dades Genealògica consta actualment de 542 registres.

Taula: Evolució del cens d'ases inscrits a l'AFRAC durant el període 1995-2003 (programa de conservació)

	1995	1997	2000	2003
Adults (> 3 anys) Mascles Femelles	69 25 44	107 34 73	167 49 118	224 74 150
Joves (<3 anys) Mascles Femelles	29 11 18	42 14 28	39 14 25	94 39 55
Nº total d'animals vius	98	149	206	318
Nº total de registres	239	294	406	542
Criadors	16	22	33	52

 

 

 

 

 

 

 

 

La distribució geogràfica de la raça asinina Catalana ha variat en relació a la de mitjans del s.XX realitzada per Romagosa (1959), ja que, lògicament, també han variat les raons i motius per a la tinença i criança d’aquests animals. La pèrdua de l’aptitud treball per a les feines del camp i forestals, el despoblament de certes zones i la manca de reemplaçament generacional dels ramaders vells, la disminució de la producció de mules, etc., han fet que aquesta població, i l’espècie en general, hagin sofert una forta regressió. Aquestes no son, actualment, activitats massa importants per a la raça, al menys a Catalunya, i no garanteixen l’interès de la seva tinença i criança per part dels possibles criadors i propietaris. Altres motius mouen, generalment i amb excepcions, als propietaris d’ases catalans, com poden ser: patrimoni cultural, animals de companyia en masies o cases de camp, agroturisme, activitats lúdiques, etc. Aquest canvi d’orientació ha comportat que els individus, inscrits a l’associació, estiguin molt disseminats per les diferents comarques catalanes, encara que amb un important predomini de les de Girona i Barcelona. Un elevat percentatge d’animals (28,3%) es troben fora de Catalunya, en concret: el 10,1% dels mateixos els trobem a la “Yeguada Militar” d’Ecija (Sevilla); el 6,6% a la “Fundación Pirineos”, a Aldea Puy de Cinca (Osca); el 6% a diferents localitats de la Catalunya Nord, comarques del Conflent i Vallespir (França); el 5% a una finca de la província de Toledo; i el 0,6% restant, a Petrer (Alacant). Dels animals que podem trobar a Catalunya (71,7%), el principal nucli, amb un 32,5% del cens, es situa a la comarca del Berguedà (Finca Fuïves d’Olván, Sr. Joan Gassó). A continuació tenim les comarques del Pla de l’Estany (8,6%), la Garrotxa (8,3 %), Alt Empordà (6,0%), Baix Empordà (3,1%), La Selva (2,5%), Pallars Sobirà (2,2%), Solsonès (1,9%), Vallès Occidental (1,9%), Osona (1,6%), Barcelonès (1,6%), Alt Penedès (0,9%), i Garraf (0,6%).

De les 75 parades públiques que existien a Catalunya a mitjans dels anys 50, s’ha passat actualment a dues, encara que amb certes particularitats. Una d’elles es troba a la Facultat de Veterinària de Barcelona i la gestionen els professors de la Unitat de Reproducció. I l’altra, gestionada per l’AFRAC, es una parada itinerant, en la que actuen com a guarans aquells individus propietat exclusiva de l’associació. Aquesta cedeix, de forma totalment gratuïta i per un determinat període de temps, els guarans als seus associats.