ASE CATALÀ
ALTRES TEMES:
L'HÀBITAT DE L'ASE CATALÀ
         
         
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L'HÀBITAT DE L'ASE CATALÀ

La dispersió geogràfica dels animals d’aquesta raça ha anat variant al llarg de tot el s.XX depenent, lògicament, de la involució censal. Diversos autors (Rossell, 1921; Salvans, 1947; Romagosa, 1959) descriuen diferents zones guaraneres a les províncies de Barcelona, Girona i Lleida, que lògicament no es corresponen, en la seva totalitat, amb la distribució actual de la raça (Jordana i Folch, 1996).

No obstant, descriurem la zona en la que històricament ha sigut majoritària la criança de guarans, i en la que s’ha anat modelant la raça a través dels segles. Aquesta es correspon, preferentment, a la franja de terrenys terciaris (oligocènics i eocènics) de la regió, complementada amb altres d’origen quaternari, als voltants de les conques fluvials dels rius Segre, Ter i Cardener (Aparicio, 1960; Torres i col., 1983). Es correspon, principalment, a comarques i subcomarques Pirinenques i pre-Pirinenques, en àrees condicionades a una altitud que oscil•la entre els 400 i 800 metres, amb una mitjana d’humitat del 75%, temperatures moderades i pluviometria abundant, concentrada a la primavera i tardor (Torres i col., 1983). Aquestes àrees pertanyen a les comarques de l’Alt Empordà, Garrotxa, Pla de l’Estany, Cerdanya, Ripollès, Osona, Berguedà, Alt Urgell, Pallars Sobirà i Jussà, Segarra i Solsonès.

A efectes de descriure, breument, el medi natural de la zona, i únicament en aquelles on s’assenta el guarà català, dividirem a aquesta en dues grans àrees: Pirineu i pre-Pirineu català i les Depressions Centrals (Plana de Vic i Planes de Lleida i Urgell):

A). El Pirineu català: és la unitat de relleu més important de Catalunya. S’exten al llarg de 220 km, amb una amplada que oscil•la entre els 10 i els 150 km. Ocupa una superfície aproximada de 12000 km2, quasi un terç del territori català, i inclou, a grans trets, tres grans unitats de relleu, cadascuna de les quals té formes d’assentament i d’explotació distintes, com a conseqüència de la diversitat d’elements estructurals, litològics i climàtics que les caracteritzen (Roigé i col., 1995; Avellanet, 2002):

A.1. El Pirineu axial: constitueix l’eix i nucli de la serralada, i a on s’enregistren les elevacions més elevades. Amb una alineació est-oest, es composa majoritàriament de materials granítics i esquists que han patit una forta erosió, donant com a resultat valls glacials rodejades de fortes pendents. La climatologia és molt diversa; des de clima Atlàntic (Val d’Aran), passant per Alpí i Subalpí (a partir de 1500 m), fins a Mediterrani d’alta muntanya (la major part de les comarques del Pirineu Català). Aquest darrer es pot considerar com una degradació del clima subalpí, amb menors precipitacions i neu, i amb una forta amplitud tèrmica. La muntanya es caracteritza per una zonificació vertical del paisatge, a on es possible trobar, a una mateixa vall, variacions ecològiques considerables en funció de l’alçada o l’orientació, mostrant una gran diversitat ecològica. La vegetació, a la muntanya mitjana (per sota de 1500 m), és típicament eurosiberiana, amb presència d’arbres caducifolis, i dues zones clarament diferenciades, la de boscos secs i la de boscos humits.

A.2. El Prepirineu: les serres que el conformen es composen majoritàriament de materials calcaris, amb plegaments travessats per estrets congostos oberts pels rius. Les alçades són molt menors, no sobrepassant, llevat d’algun que altre cas, els 2500 m. El seu relleu ha vingut determinat per l’acció dels rius, que segueixen un curs nord-sud, perpendicular a l’eix de plegament de la cadena. Les aigües, doncs,
tallaren transversalment les muntanyes prepirinenques, obrint una sèrie de petites conques, separades unes de les altres per trams d’estrets congostos; això incideix especialment en les comunicacions, dificultant els desplaçaments transversals. El clima és Mediterrani de muntanya mitjana i baixa, caracteritzant-se per un estiu marcadament sec, a pesar de que l’alçada determina un increment de les precipitacions respecte a les planes veïnes.

A.3. Les Depressions intermèdies: se situen entre les serralades prepirinenques, seguint normalment el curs dels rius (Segre, Noguera Pallaresa, Llobregat, Cardener, Ter, Fluvià, etc.), i a on es localitzen els majors assentaments humans i ramaders. El clima és Mediterrani de muntanya baixa, per a diferenciar-lo del clima Mediterrani pròpiament dit, que abraçaria tota la costa catalana, amb hiverns més suaus i estius més xafogosos per la humitat, però sense arribar a tenir temperatures massa extremes degut a les brises marines.

B). Les Depressions centrals: corresponen a dues zones guaraneres catalanes molt importants. La Plana de Vic –conca d’erosió excavada pel riu Ter a la comarca d’Osona, Barcelona- i les Planes de Lleida i d’Urgell –extenses planícies sedimentàries, on tan sols destaquen petits pujols, i que comprèn part de les comarques de l’Urgell, Les Garrrigues, el Segrià i la Noguera-, i que en el passat donaren lloc a les dues grans varietats de la raça: el Guarà de Vic i el Guarà d’Urgell. La climatologia en ambdues zones, encara que un xic allunyades geogràficament, és bastant semblant. El clima el podríem definir com Mediterrani de tendència Continental. Els hiverns són molt freds i durs i a l’estiu hi fa molta calor (sobretot a la Plana de Lleida), degut a que el mar està lluny i no suavitza tant les temperatures com a la costa. Les pluges també són més escasses; la Plana de Lleida és el lloc de Catalunya on hi plou menys, arribant a penes als 400 mm anuals. Una altra característica comuna a les dues zones és la boira, persistent i espessa, essent quasi una constant de novembre a març.

A la Plana de Vic el paisatge predominant són les rouredes seques de roure martinenc (Quercus humilis) amb boix (Buxus sempervirens), encara que també són característiques altres comunitats secundàries com les garrigues de muntanya baixa (Quercetum cocciferae) i brolles calcícoles, així com pinedes secundàries de pi roig (Pinus sylvestris L.) i pi blanc o mediterrani (Pinus halepensis), i l’alzinar muntanyenc (Quercus ilex). Les Planes de Lleida i d’Urgell, antigament de caràcter estepari, encara conserven algun dels seus trets més característics, com el coscoll (Quercus coccifera), l’espinaler o cirerer de pastor (Crataegus monogyna Jacq.), la lloba-carda (Cirsium vulgare) i la farigola borda (Coris monspeliensis L.). A Catalunya, la gran majoria dels secans estèpics, compostos d’herbes graminoides com la Stipa juncea i la Stipa offneri, es localitzen a la Plana de Lleida, a on encara queden unes 50000 ha d’interès per a la flora i fauna estèpica. Altres espècies són l’àlber o xop blanc (Populus alba L.), pollancre o xop negre (Populus nigra L.), els salzes (Salix alba) i els freixes (Fraxinus excelsior), encara que amb certa tendència a desaparèixer.

 

Inici pàgina
Pàgina inicial Temes

 

 
     
 
Darrera actualització: maig 2005