Ja s’han anat esmentant, en altres apartats, a les diferents institucions i organismes, que al llarg del s.XX, varen mostrar una certa preocupació pel devenir i foment de la raça. Únicament volem fer menció de les dues propostes, més fonamentades i coherents, que es van realitzar durant aquest període per a establir un pla integral de foment i millora dels ases catalans. La realitzada per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1919, que no va arribar a cristal•litzar per la dictadura de Primo de Rivera, i la realitzada, a títol personal, pel veterinari Dr. Josep Antoni Romagosa en la seva Tesi Doctoral (Romagosa, 1959), la qual tampoc va arribar a materialitzar-se, degut probablement a la crisi en que va entrar el sector equí en general, i l’asiní en particular, a partir d’aquells anys. Crisi, que en major o menor grau, i de forma totalment lògica, venim arrossegant fins l’actualitat.

La proposta de Pla de Foment de Romagosa era espectacular, i abordava tots els aspectes per a portar a terme un pla integral. Descrivia les diferents fases de millora que s’haurien de dur per a la raça, potenciant el reobert Llibre Genealògic de l’any 1939, i utilitzant la informació dels seus registres per aprofitar de forma avantatjosa la consanguinitat, i així programar de forma més òptima els aparellaments entre someres i guarans. Es proposaven les directrius fonamentals del pla de millora i els organismes rectors que haurien de vetllar per la seva aplicació. La creació d’associacions de criadors en cadascuna de les diferents zones de guarans, així com, la celebració de concursos i concentracions anuals en cadascuna d’elles. També es proposava l’adquisició d’una finca, per a ser utilitzada com a nucli de millora i planter d’animals selectes. L’organització de les parades de guarans també fou objecte d’una profunda discussió, proposant normes d’actuació en tots els seus àmbits: distribució geogràfica de les parades, criteris de munta, regulació de les tarifes, resolució de les possibles desavinences entre criadors i paradistes, etc. I ja per últim, també fa menció sobre la possible utilització de la inseminació artificial en aquest futur pla de millora; i la concessió de primes per al sosteniment o permanència de l’animal, producció dirigida, conservació morfològica i doma dels individus de la raça asinina catalana.

La preocupació oficial pel manteniment de la raça va deixar d’existir. Però no obstant, no hauríem d’obviar, durant aquestes dècades de crisi i fins l’actualitat, la tasca feta pel “Servicio de Cría Caballar del Ejército de Tierra”, particularment el “Centro de Reproducción Equina” d’Ècija (Sevilla), que en la seva finca “La Turquilla” ha mantingut, i manté, un important nucli d’exemplars d’Ase Català. El comandant Juan Manuel López Rodríguez, un entès com pocs en qüestions referents a ases, està portant a terme un important treball de conservació i millora en aquesta raça, col•laborant estretament amb l’associació AFRAC i els tècnics del programa de conservació.

Afegir a aquesta època de crisi, l’agraïment, o reconeixement, a tots aquells agricultors i ramaders anònims que, per un o altre motiu, van saber, i voler, mantenir els pocs animals que amb el pas dels anys anaren quedant. Sense ells, el Sr. Joan Gassó –un altre gran entès de la raça– no hauria pogut, durant la segona meitat dels anys 70, reunir les 32 someres amb les que va endegar la recuperació de la raça a Catalunya. Agrair així mateix, la preocupació, altruisme i visió, que van tenir i mantenir els veterinaris Srs. Pere Comas i Esteve Bosch al proposar-se l’any 1978 la creació de l’AFRAC. Partint de 8 someres i 2 guarans s’ha passat a l’actualitat a tenir registres d’un total de 542 animals, i 52 criadors inscrits.

La situació va anar millorant lentament en les dècades dels anys 80 i 90, encara que el cens continuava sent molt reduït. A finals de l’any 1995, únicament eren 98 els exemplars inscrits i controlats per l’AFRAC (25 guarans, 43 someres adultes i 30 pollins), encara que es disposava d’informació genealògica per a un total de 239 animals (període 1978-1995). Fou així com, i des de la Facultat de Veterinària de Barcelona, ens vam proposar realitzar un estudi de simulació en aquesta raça. És a dir, intentar predir el que passaria, en un futur més o menys llunyà, sinó s’instaurés cap programa de conservació en aquesta població en perill d’extinció. A partir de la informació genealògica disponible es van simular els esdeveniments que podrien ocórrer al llarg del temps, assumint les mateixes taxes i pautes reproductives i la mateixa política de criança que s’havia vingut practicant pels criadors en les darreres dècades. Els resultats obtinguts predeien que en un termini aproximat de 60 anys la població d’ase Català s’extingiria (Folch, 1998).