L’Ase
Català descendeix del tronc ancestral
Equus asinus somaliensis, o Ase de
Somàlia, que va donar lloc posteriorment
als ases del sud-oest d’Àsia
i probablement també a la gran majoria
de races europees. No obstant, alguns autors
circunscribeixen la seva àrea d’origen
ancestral a la conca mediterrània,
concretament les Illes Balears, anomenant
aquest tronc primitiu com Equus asinus
europeus, i del qual haurien sorgit la
major part de les races europees, així
com les quatre races de capa negra del nord
d’Espanya: Catalana, Encartaciones,
Mallorquina i Zamorana-Leonesa. No obstant,
tots els autors admeten l’origen difilètic
dels ases, corresponent l’altre gran
tronc ancestral a l’Equus asinus
africanus, o ase de Núbia, sent
els seus representants a Espanya l´Ase
Andaluz i l´Ase Majorero.
Les
troballes fòssils més antigues
de Equus asinus a Catalunya datarien,
segons Romagosa (1959), de finals del Terciari
(Pliocè), fa ara uns 2 milions d’anys,
concretament alguns queixals i incisius trobats
a Caldes de Montbui (Barcelona). Per a Romagosa
aquest fet és d’una transcendència
arqueològica fonamental, ja que corroboraria
l’existència al Pliocè
d’ases a Catalunya, molt abans de que
a Europa s’iniciessin les reals o suposades
migracions orientals. Del Quaternari Antic
(Pleistocè Inferior) semblen ser altres
troballes importants, com per a exemple, un
astràlag, dues falanges distals i un
fragment de mandíbula inferior trobats
a l’Abric Romaní de Capellades,
Barcelona, (Rossell, 1930). Posteriorment,
es varen anar descobrint i datant troballes
fòssils d’ases a llocs com: “Cova
Gran d’en Carreras” de Serinyà,
Olot, Castellfullit de la Roca, Banyoles (Girona),
Terrassa i Caldes (Barcelona), Borges Blanques
(Lleida), així com en diferents llocs
del Pirineu català. Aquesta distribució
geogràfica de troballes arqueològiques
es correspondria, molt exactament, amb les
principals zones guaraneres que han existit
a Catalunya a través dels segles.
No
obstant, recents estudis realitzats amb ADN
mitocondrial (Beja-Pereira i col., 2004) i
estudis arqueozoològics (Nores i Liesau,
1992), vindrien a rebatre certes informacions
anteriors. En primer lloc, l’existència
del tronc ancestral Equus asinus europeus
i la seva àrea d’origen de les
Illes Balears. Un estudi filogenètic,
realitzat a partir de 259 ases procedents
de 52 països del Vell Món, ha
posat en evidència que tots els ases
domèstics actuals provenen de dos llinatges
materns divergents, consistents amb dues domesticacions;
assenyalant el Nord-est africà com
la localització més probable
de domesticació, i sent per tant aquesta
espècie l’única que hauria
estat domesticada únicament a Àfrica.
Els ases domèstics tenen per tant dos
orígens maternals divergents, originats,
cadascun d’ells, de les dues diferents
subspècies d’ases salvatges del
Nord-est africà, és a dir: E.a.somaliensis
i E.a.africanus. El temps estimat
de divergència entre les dues línies
es situa entre els 300.000 i els 900.000 anys,
és a dir entre el Pleistocè
Mitjà i Inferior.
En
segon lloc, les datacions que fa Romagosa
del fòssils, presumiblement asinals,
localitzats a Catalunya. Com a molt, els ases
haurien arribat a Europa durant el Pleistocè
Mitjà, juntament amb els cavalls, pel
que els fòssils Pliocènics i
Pleistocènics Inferiors de Caldes de
Montbui i Capellades be podrien ser representants
de l’Equus hydruntinus, conegut
popularment com a Zebro, un èquid prehistòric
del Pleistocè europeu. La majoria d’autors
sempre havien pensat que es tractava d’un
ase, però, estudis arqueozoològics
basats en troballes dentals asseguren que
els seus parents vius més propers son
les zebres africanes (Nores i Liesau, 1992).
A la figura podem observar un gravat de la
gruta dels Tres Germans (Trois Frères),
a la comarca francesa de l’Ariège
(fronterera amb Catalunya), representant un
Equus hydruntinus, i en la qual podem
apreciar la seva gran semblança amb
els ases.
|